Nostàlgia o la col.lecció Summer Sadness

Va ser un dia del blau setembre quan,
sota l’ombra d’una prunera jove,
vaig tenir al meu pàl·lid amor entre els braços,
com es té a un somni traqnuil i dolç.
I en el bell cel d’estiu,
sobre nosaltres, vaig contemplar un núvol.
Era un núvol altíssim, molt blanc.
Quan vaig tornar a mirar-la, ja no hi era.

RECORD DE MARIE A. BERTOLT BRECHT



L’estiu de les nostres vides és com el núvol de Bertolt Brecht, un paradís eteri que, quan vam tornar a mirar-lo, ja s’havia fet vent. I sovint, la nostàlgia d’aquell estiu es presenta com un subterfugi per a no afrontar la realitat del nostre present, o fins i tot la del nostre futur, que es converteix en amenaça. Per això, gaudim de la dolça nostàlgia amb una col·lecció poc acolorida, però manifestament romàntica i amb un toc decadent.


Quan el metge suís Johannes Hofer va utilitzar per primera la paraula “nostàlgia” —que deriva del grec nostos (retorn a la llar) i algos (dolor)— no sospitava l’èxit que anava a tenir en el futur. Durant moltes dècades, la nostàlgia es va usar per a descriure un sentiment de conseqüències negatives, però donem-li la volta.


Sí, usem la nostàlgia en el nostre propi benefici, sent conscients que els nostres records no són exactes. Construïm el relat que ens interessi: aquell estiu va ser màgic i cap record massa real trencarà l’encanteri.


Al color de l’or i els diamants d’aquestes peces, doneu-li el color que vulgueu: de totes maneres, el record serà el que trieu.